Arquitectura virtual

En la sèrie de plànols inicials de Pont de Varsòvia es succeeixen diferents edificacions que semblen proposar el projecte d'un museu impossible, un que pot contenir la història de l'arquitectura a grandària real, que va des d'una casa de fang o de tova fins a gratacels de vidre i metall, passant per alguna catedral gòtica. Aquest museu bé podria ser la ciutat de Barcelona on, com veiem en les primeres seqüències, conviuen diferents estils arquitectònics enmig d'una per als vianants amb neons. Si bé Pere Portabella, a través de les seves pel.lícules, sempre va estar particularment interessat en l'arquitectura i en la seva descripció visual, en els espais on els sentits s'expandeixen més enllà de l'acció, en el seu últim llargmetratge sembla assenyalar amb insistència, des del títol mateix, la seva condició d'arquitecte audiovisual. Portabella enlluerna un pont fet de creuements problemàtics que és, al mateix temps, el títol d'una novel.la creada per un personatge, la imatge mental d'un altre personatge i una adaptació d'aquesta novel.la al cinema que es precipita, sense dubtes, en l'exploració de camins diversos i coincidents.


A primera vista, aquesta nova dimensió exploratoria es distancia de l'experimentalisme i l'estructura miscel.lània d'alguns curts i llargs com director durant el franquisme, i sembla ser hereditària de l'últim estil buñuelià, a qui Pere Portabella li va produir Viridiana (1960), especialment el de El discreto encanto de la burgesia (1972) i El fantasma de la libertad (1974). Com aquests Buñuel, Portabella crea un estil visual opulent, on es desenvolupa una trama que si bé no és per res lineal ni conseqüent, tampoc renuncia completament a l'impuls narratiu ni, en certa manera, a un principi de causalitat: cada seqüència sembla estrictament autònoma però, al mateix temps, cada imatge s'adhereix a les que l'envolten com una ventosa sanguinària. És que aquesta arquitectura de la pertinença i el rebuig està formada per una sèrie de capes superposades, com diferents estats d'una sensibilitat que incorporen tant llums de guia com signes de dispersió. L'anècdota que funciona com un del punts de partida del relat és la d'un bus trobat mort en un bosc cremat. La idea d'aquest cadàver fora d'un context "natural", que és una incògnita per a la medicina forense, és explicada al final de la pel.lícula amb una lògica implacable. L'arquitectura del cos mort, catalogada amb metòdica rigurositat en una autòpsia en pla seqüència, no resol res. El que al llenguatge de la ciència se li escapa, Pont de Varsòvia ho atrapa en el seu interior amb una lògica estricta de plànols llargs estilitzats i en ralenti. Aquest vaivé ciència-art es presenta com el focus principal d'una pel.lícula que tñe com centre un triangle perfectament equilàter, conformat per un director d'orquestra, una professora de biologia i un escriptor. Aquesta geometria té tres arestes molt clares: l'abstracció somniadora (el músic), l'escepticisme científic (la professora) i una síntesi dels dos (l'escriptor, autor del llibre Pont de Varsòvia, que suposadament conté als altres dos personatges).


Tres anys després d'aquesta pel.lícula, Portabella declarava que per al cinema "l'heterodòxia, la incorrecció, és l'única via d'escapament possible per a intentar fer quelcom d'interès que proposi un tipus de discurs i ús del llenguatge dierents". Un heterodox incorrecte que creu en la possibilitat de tipologies discursives i del cinema com llenguatge no és una contradicció, és justament aquesta síntesi la que urdeix en aquesta pel.lícula. Per exemple, la inclusió d'imatges generades per ordinador a Pont de Varsòvia (segurament sigui una de les primeres produccions espanyoles que se n'adonen de la imminent cultura digital) és una mostra inteligent d'aquest conflicte paradoxal que estimula la pel.lícula: la precisió matemàtica al servei de la creació d'imatges que, per polisèmiques i autònomes, defugen qualsevol modalitat de catalogació científica. Com l'arquitectura, la cultura digital per a Pere Portabella està entre la ciència i l'art, i és aquest pont que, per sobre totes les coses, aconsegueix projectar en aquesta pel.lícula. En aquest lloc de trànsit, en la ferma creença en aquest moviment, justament on ens situa el cinema de Portabella.

Autor:Diego Trerotola
Tornar