El silenci abans de Bach - Un film de Pere Portabella (2007)

Die Stille vor Bach és una aproximació a la música i a les disciplines i oficis que l'envolten a través de l'obra de Johann Sebastian Bach. Una mirada sobre les profundes relacions dramatúrgiques que existeixen entre imatge i música, de manera que aquesta darrera no es concep com un mer subratllat subsidiari de la imatge, sinó com a subjecte paritari de la narració.

Així doncs, parteix d'una estructura musical prèvia. La banda sonora es nodreix d'obres de J.S.Bach, de dues sonates de Fèlix Mendelssohn i d'un estudi de Györg Ligeti, que creen una volta arquitectònica sota la qual transcorre la histôria de la pel.lícula. Una passejada pels segles XVIII, XIX i XXI de la mà de J.S.Bach.

Johann Sebastian Bach arriba a Leipzig amb la família per ocupar el lloc de Kantor a l'Escola de Sant Tomàs. Treballador aplicat i devot, la seva posició social i laboral és lluny de ser privilegiada; però la seva fama com a compositor i intèrpret creix exponencialment al llarg de la seva vida i va més enllà de la seva mort, i és en el present tant un referent de l'alta cultura com una icona popular.

Punt

No hi ha més argument en aquesta pel.lícula. Com en totes les de Portabella des de fa trenta anys, Die Stille vor Bach és cinema despullat d'anècdota. Ni es desvetlla cap intimitat, ni hi esclata cap escàndol, ni s'explica pràcticament res que no se sàpiga; Bach, de fet, apareix, pròpiament parlant, en escasses escenes: és exactament l'oposat d'un biopic. És també l'oposat del format telesèrie  inflat a 35 mm (en les pel.lícules comercials actuals, els personatges parlen pels descosits perquè la indústria de produccó de pel.líules ja no creu en la imatge ni en el cinema).

Amb prou feines es parla, però podríem dir que aquesta pel.lícula parla fonamentalment de dues coses: del treball i de la Història.

És mitjançant el treball que aquesta pel.lícula escull parlar de l'art. Bach no és un geni que crea ex nihilo per pura i transparent inspiració divina. És un treballador inesgotable que ven la seva dedicació i el producte de la seva inteleligència creativa a canvi de (pocs) diners. Ha de lluitar per mantenir la feina i és un compositor conscient de les condicions materials que fan possible la seva música. Tota la pel.lícula està filmada amb so directe, remarcant d'aquesta manera com la música procedeix sempre de la tècnica i de la fisicitat dels diferents instruments, i també de l'esforç i del virtuosisme de l'execució. Bach ensenya al seu fill que la música que sona dins del seu cap se socialitza precisament mitjançant la seva tècnica d'interpretació. Els personatges d'aquesta pel.lícula, per norma general, i no tan sols Bach, treballen: hi ha camioners que interpreten música, carnissers que empaqueten vísceres amb partitures de Bach i afinadors de pianos que són cecs. Es podria dir que aquesta pel.lícula també treballa, ja que rebutja limitar-se a explotar les baixes passions o les expectatives o la necessitat d'evasió dels espectadors, als quals se sol.licita també que participin del treball de la pel.lícula.

A Die Stille vor Bach no hi ha una història lineal: la pel.lícula avança, com sempre al cinema de Portabella, mitjançant seqüències sense altre relació "causa-efecte" que la que vulgui establir el propi espectador. Sí que hi ha, en canvi, molt d'Història, tot i que ens trobem davant d'allò més oposat a una superproducció històrica. Es tracta d'una pel.lícula europea. Europa és la seva nacionalitat, perquè Europa és el seu camp afectiu, simbòlic, històric i polític que la sustenta: és el seu escenari. Aquesta pel.lícula (rodada en tres idiomes: castellà, italià i alemany) sosté que Europa no podrà seguir endavant sense reconèixer que sota el seu passat (avui transmutat en un escenari turístic recorregut  per joves amb motxilles)i el seu incert present polític (dominat per la tecnocràcia i la amnèsia), rau una Història tensa, conflictiva, dramàtica (el cor de la pel.lícula es situa a Dresden). Que l'esplendor de la seva cultura es inseparable del sofriment i de l'explotació infringits durant segles, que en la seva base formigueja una multitud com la del mercat de Leipzig. Que el seu present no és menys tumultuós i ambivalent que el seu passat.

Autor:Marcelo Expósito
Tornar