Moviegoing a Cannes: Clàssics sense etiquetes

Redescobrint el cinema mut a través de documentals a gran escala, Vampir-Cuadecuc de Pere Portabella fou a la vegada la pel.lícula més original al festival i la més sofisticada en el seu audaç modernisme. Inicialment, el tema del documental és la filmació d'una versió comercial espanyola d'El Compte Dràcula, amb Christopher Lee i dirigida per Jesús Franco, però el que Portabella fa en aquesta ocasió és tan personal que transcendeix completament de l'anecdòtic. En el seu homenatge a Nosferatu de Murnau i a Vampyr de Dreyer, no recrea únicament moltes de les seves més estimades textures visuals, sinó també la dissolució i la decadència que percebem quan les veiem avui dia a la decoloració de les còpies -el sentit de que aquelles tènues, sobrenaturals imatges estan apunt d'evaporar-se de la pantalla, com a la mateixa Nosferatu-.


Movent-nos enrere i endavant des de la història sent filmada fins a extraviats detalls a la producció (un ventilador bufant confeti sobre un cadàver, un rat-penat fals tirat per unes cadenes, una actriu morbosament construïda fent una cara a algú entre les preses), d'alguna manera Portabella aconsegueix mantenir la mateixa misteriosa atmosfera a tots llocs. Una remarcablement variada banda sonora juga en contra les seves imatges silencioses: els gossos que borden, avions de motor, trepants, àries d'òpera, melodies de Muzak, i zumzeigs electrònics sinistres, localitzen de manera enginyosa en Dràcula i a la nostra percepció d'ell en el món modern. El discurs només apareix molt breument a una seqüència prop del final -quan Christopher Lee descriu la mort de Dràcula, -i llavors llegeix l'escena de la novel.la de Stoker i el seu efecte, més com el dels altres sons, és només per destacar el meditabund silenci a que el món de Portabella aspira-. L'espai m'impedeix fer justícia a la gamma i la profunditat d'aquesta pel.lícula, encara que unes indelebles imatges han de ser citades: un viatge "a Transsilvana" en cotxe (una presumible invenció de Portabella) que accelera amb propulsió per reacció; una noia en un petit retrat oval que riu i s'allunya; una bossa de quelcom inespecífic que comença a avançar lentament pel terra. En aquest prodigiós film, Portabella recobra certs fragments del passat en tota la seva esborronadora bellesa i mostra com podem -i hem de- comprendre'ls ara.

Autor:Jonathan Rosenbaum. The Village Voice. Juny 1971
Tornar