Cuidar la vista

Estem en aquest país tan acostumats a mirar el nostre propi melic que, en lloc de considerar la crisi general que des de fa dècades afecta al cinema, solem reduir el problema a la mala salut del cinema espanyol i culpar d'ella als nostres autors, als nostres governs, a la indústria nord-americana o al públic local; i és pitjor encara quan algú s'esforça a defensar les nostres pel·lícules ostentant les xifres de taquilla, doncs, encara que aquest argument satisfà a l'esperit comptable, tampoc en aquest camp l'èxit econòmic és precisament un signe inequívoc de l'excel·lència artística. Aquesta discussió és tan feixuga, reiterativa i poc fructífera com el cinema mateix (no només l'espanyol!), que des de fa anys insisteix en la seva faceta majoritària en les mateixes fórmules desgastades i esquemes arxiconeguts que el mercat imposa com a dogmes i que eduquen l'espectador en la vulgaritat i en el tedi sensacionalista. Per això, quan és possible, la millor solució per a sortir d'aquest viciat debat és acudir al cinema a comprovar que, contra tot pronòstic, hi ha vida més enllà d'aquesta creença abusiva. Una d'aquestes rares possibilitats és la que ens ofereix El silenci abans de Bach, de Pere Portabella. Per a començar, perquè té un efecte higiènic sobre la memòria: en uns minuts aconsegueix suspendre en ella la validesa d'aquesta sintaxi simplificada i ultraprevisible que havíem arribat a creure no ja hegemònica, sinó única, i ens recorda que existeixen altres maneres d'explicar una història o d'encadenar imatges que no pressuposen la total estultícia de l'espectador, que en lloc de ferir o afalagar la seva sensibilitat exciten la seva intel·ligència i la seva capacitat de sorpresa, que hi ha formes de bellesa no sotmeses al cànon dominant d'un ull atrofiat pels clixés que saturen allò que és visible. Per a seguir, perquè al sanar la memòria aquesta pel·lícula ressuscita la imaginació audiovisual: ser capaç de veure d'una altra manera és aprendre a mirar el no pre-vist, caure en compte que és possible comprendre d'una altra manera el que veiem i escoltem, alliberar-se de les instantànies que ocupen el lloc de l'experiència i la mantenen segrestada; de manera que hom surt al carrer després de la sessió guarit d'algunes pandèmiques malalties de la vista. I, per a acabar, perquè es tracta d'un excel·lent treball sobre el treball excel·lent, sobre l'excel·lència i la virtut en matèria d'art; però art escrit amb minúscula, doncs s'equivoca de ple qui cregui que es tracta d'un missatge per a la selecta minoria aristocràtica que duu l'alta cultura com un segell de distinció social; té molt més a veure amb una classe de dedicació minuciosa i de gust per allò que està ben fet, la qual no està definida per la separació social entre l'alta i la baixa cultura, i la càrrega crítica de la pel·lícula rau justament en que ens obliga a reflexionar sobre la pèrdua d'aquesta classe de virtut en una societat que es diu obsessionada per ensinistrar als seus membres en habilitats útils i en preparar-los per a l'excel·lència... empresarial. I té a veure amb la misteriosa màgia de la música i del temps. Que aquesta pel·lícula s'exhibeixi en sales comercials és un dels remeis més eficaços per a combatre la mala fama del cinema espanyol i restaurar la dignitat dels espectadors.  

Febrer 2008

Autor:José Luis Pardo
Tornar