El fet que jo no estigui avui entre vostès, molt en contra de la meva voluntat m’obliga a escriure aquestes línies de presentació del meu film.

Vampir és un esforç de reflexió sobre el llenguatge cinematogràfic. És potser, també, un intent de desentranyar el fantàstic reduït al gènere de terror; una travessia a través del gènere cinematogràfic, un discurs sobre un discurs, un film-vampir doncs ha estat realitzat durant el rodatge de la producció El Conde Drácula dirigida per Jess Franco. Però fonamentalment el que desitjo assenyalar és que Vampir és un dels primers films marginats fets en el meu país. Advertint que la marginació, en el nostre cas, no és el resultat d’una opció voluntària, sinó forçada pel nostre context polític, social i cultural. És l’única resposta possible, l’única sortida per a un cinema independent a Espanya, que comença per la renúncia definitiva a la “protecció” de l’Estat i a la tutela de les grans distribuïdores, de la censura i del control oficial i industrial i a la necessitat d’arrelament amb la nostra realitat concreta, amb una política de producció ideològicament coherent amb les nostres necessitats; rebutjant les vies de l’Administració, que en el millor dels casos no són altra cosa que una manifestació més de l’aparell de poder.

Amb uns mitjans de finançament molt reduïts, però propis i mètodes de treball deslligats del sistema que han de transformar el concepte tradicional de producció-qualitat-artística, en un procés de mutació ideològica de la pràctica cinematogràfica (del mitjà). Únic camí o alternativa que ens permet assumir la recerca d’un llenguatge, específicament cinematogràfic, que correspongui a una visió conscient i profunda de la realitat espanyola. Fet des de dintre, des de la seva pròpia arrel i per tant vinculat a la mateixa avantguarda revolucionària que no eximeix al realitzador del seu compromís (històric) en l’acció quotidiana. Desemmascarant la noció d’avantguarda (política i artística) que descarta a les masses i es construïx “fora” de la seva lluita mateixa. Aquesta actitud activa es desembolica i només és possible fora dels límits de la legalitat d’un sistema que ni tan sols es mostra capacitat per a mantenir obert un mínim procés d’integració o assimilació pseudodemocrátic o simplement crític, alhora que, com resultat de la seva impotència per a oferir una sortida o solució en si mateix, pren la iniciativa de la regressió política en que es veu compromès actualment. Assumint per tant les conseqüències de marginar-se en un país on no existeixen les mínimes llibertats. On reunir-se més de 19 persones sense previ permís governatiu és un delicte de reunió il·legal. On la vaga pot ser un delicte de sediciò militar. On la censura s’exerceix impunement sense cap respecte a la personalitat. On no ha estat possible celebrar un homenatge legal a Picasso i en canvi, si ha estat possible l’empresonament d’un crític d’art i de diversos estudiants, pel fet de presidir un acte dedicat al pintor espanyol en la Universitat de Madrid. En aquest terreny estrictament cultural, seria inacabable la llista de llibres segrestats, revistes retirades, editorials paralitzades, obres de teatre i pel·lícules prohibides, professors expulsats de les universitats, estudiantes i intel·lectuals detinguts.

Sobre el moviment obrer la repressió és encara molt més dura. Mentre el règim actual intenta amb la seva política exterior una certa obertura (per a ser admès en el Mercat Comú Europeu) i enfortir així la seva economia, en el plànol interior, l’immobilisme i el temor a les expressions concretes del moviment democràtic, cada vegada més fortes, duen al sistema a accentuar encara més les seves contradiccions en tots els terrenys.

Si tenen Vostès en compte aquest context, el fet de la denegació reiterada de passaport que recau sobre meu i tants altres companys dedicats a treballs intel·lectuals, i que explica la meva absència d’avui a Nova York, i la repressió sobre el mitjà de comunicació que fan possible que Vampir manqui d’existència legal en el meu país, no han de ser interpretats mai com fets aïllats, ja que expressen millor la realitat espanyola que totes les representacions oficials d’Espanya en els festivals internacionals, al marge de l’interès que pugui merèixer-los el film.

Aquí està doncs Vampir, no malgrat tot, sinó com resultat de tot.

**

Després de la projecció de la pel·lícula es va demanar al públic que signés un escrit que deia:

Acabem de veure la pel·lícula espanyola Vampir de Pedro Portabella.

Estem consternats i preocupats pel fet que un artista de tant interès i amb tant talent se li denegués el passaport després d’haver estat convidat pel departament de cinema del Museu d’Art Modern amb el propòsit de presentar la seva pel·lícula.

Les nostres signatures manifesten la nostra confiança i esperança que no es torni a repetir el lamentable accident…