Dir que un guió només és un lloc de pas, un instrument, un diari, una agenda, un itinerari de situacions, llocs, escenaris, res a veure amb un relat literari, quasi és una obvietat.  Però que també és una suite de seqüències interrelacionades per associacions, suggerències o ressonàncies poètiques, ja no ho és tant. Aquesta ha sigut sempre la meva manera d’afrontar el llenguatge cinematogràfic. La narració cinematogràfica comença i acaba amb la projecció del film. No hi ha abans ni desprès. Abans un foli en blanc, després la pantalla.

Amb aquests plantejaments, vaig demanar a en Joan Brossa, la seva complicitat i col·laboració. A mi em calia, òbviament, un poeta i ell adorava el cinema. Ens coneixíem molt bé, i sense massa explicacions sabíem de què parlàvem. El resultat, “No compteu amb els dits”, va ser un autèntic exercici de llibertat.

“Nocturn 29”, el segon pas; la consolidació d’un llenguatge en un sistema i una lògica interna adaptada als meus propòsits com a director de cinema. Brossa va ésser l’interlocutor ideal. Treballàvem dialogant. Les idees més literàries i les cinematogràfiques s’alternaven d’una manera fluïda i molt estimulant. Suggeríem una imatge, un fet, una acció i a mesura que avançàvem, quedaven fixades en el lloc i en l’ordre d’una suite de seqüències que anaven creixent. Tant el principi com el final del film apareixien inesperadament però d’alguna manera irrefutable. El procés s’acabava quan el mateix guió deia prou; arribar un moment en que no hi tens res més a fer. Una sensació sense fissures i molt gratificant. Durant el rodatge de “No compteu amb els dits” vaig respectar l’origen literari d’algunes idees amb un tractament diferenciat per posar en evidència el caràcter interdisciplinari en l’estructura del guió.

Joan Brossa, a més de ser un dels poetes més interessants i colpidors d’aquest període, tenia una sensibilitat i una capacitat receptiva capaç de convertir-lo en un lector-espectador extremadament rigorós i agut. La pintura, el cinema, la música… eren presents en el dia a dia de la seva activitat literària. S’alimentava amb voracitat d’una i altra propostes. En els inicis, la seva visió crítica va ser determinant per a molts, i moltes de les experiències en el terreny de la creació. La lucidesa i sobretot la contundència a l’hora d’emetre les seves opinions eren espectaculars  i a la vegada temibles. La implicació personal i la seva subjectivitat sense cap mena de pudor li atorgava autoritat i força.

Alguna vegada venia als rodatges. Tothom l’apreciava i el seu sentit de l’humor seduïa tot l’equip. Mentre preparava un pla, ben ajustat, li vaig oferir que mirés pel visor de la càmera. Reaccionava d’una manera infantil com si fos en un parc d’atraccions mirant per un zooscope. Senzillament gaudia. Si li funcionava, bé, i sinó, li explicava la segona fase: el muntatge. Quedava fascinat i sorprès. Brossa era, per sobre de tot, un escriptor, no un cineasta. En tot cas, un bon cinèfil. En canvi, els diàlegs, text en off o els títols de les pel·lícules eren cosa seva. Amb la seva lletra menuda i escrita en llapis, me’ls ensenyava per ajustar-los a les necessitats del guió. N’hi ha d’esplèndids.

Tenia les seves fixacions. Algunes les compartia, d’altres no. El transformisme l’obsessionava, per a mi fins a uns límits incomprensibles. La seva passió tenia un nom: Fregoli. Un actor de l’època del  music-hall. En una ocasió em va demanar que un cartell del seu espectacle sortís en un dels plans. No importava massa on, però que sortís. Vaig estar a punt de fer-lo servir de pas d’una seqüència a una altra, per donar-li satisfacció. No funcionava. Així doncs, el vaig penjar on vaig poder perquè sortís en una panoràmica. Joan Brossa va considerar que el seu idolatrat actor no es mereixia ni el lloc ni molt menys la panoràmica. Ho va considerar com un menyspreu. Per a ell aquest fet deixava la pel·lícula una mica “tocada”.

A “Nocturn 29” hi surt una imatge d’un bosc cremat. Naturalment la vaig buscar d’arxiu. Afortunadament no es va cremar cap bosc durant el rodatge. Quan va veure el film, tot anava divinament, fins que va arribar el pla del bosc cremat. No fumejava. Segons ell, sense una mica de fum, no s’entenia. La pel·lícula, mai la va considerar acabada del tot.

A partir d’aquí, ja no va voler veure cap més pel·lícula meva. Si més no això és el que m’ha arribat. He de dir que a mi m’agradava aquesta radicalitat d’en Brossa. Sempre l’he admirat. De fet jo ja començava a anar pel meu compte i la nostra col·laboració ja no tenia el mateix sentit. Joan Brossa, poeta, guionista i persona, sempre va ser una sòlida referència per a molts de nosaltres i una presència entranyable i reconfortant. Simplement, conèixer-lo va ser una gran sort i la seva col·laboració en el meu debut com a realitzador, un privilegi.