Nocturn 29

Nocturn 29 comença on ens vam quedar a No compteu amb els dits: davant la pantalla en blanc i la materialitat de la projecció. S’endinsa en profunditat en la futura estructura eisensteiniana dels films de Portabella, que no avancen mitjançant una linealitat narrativa, sinó per successió de quadres escènics semiautònoms i encadenats gairebé sempre inesperats. “Una sèrie o suite de situacions que, encara que aparentment inconnexes, giren sempre entorn d’un desenvolupament temàtic que dóna “cos” i unitat a la història sense recòrrer per a això a la utilització d’una anècdota com a continuitat argumental” (Portabella 1968). Les evocacions d’Antonioni, Bergman o Buñuel ressonen en el film més cruament antiburguès de Portabella.